El dissabte estiguérem a la Festacarrer de la Marina Alta, enguany, i crec que com a lloc definitiu, a la Xara. Pareix ser que a Ondara, que fins ara és on s’havia celebrat al llarg de deu anys, els qui manen, no tenen clar aquesta festa d’arrel valencianista, festiva i musical.
Quan arribàrem, el sol de la vesprada començava ja a declinar; pels carrers de la Xara, la federació de Muixaranguers del PV junt a una colla de Gràcia, estaven fent demostracions i fent participar la gent en l’art dels castellets. En altres carrers la incansable Isabel Gisbert de Xàbia, ensenyant la dansà a tot aquell/a que se li ocorria acostar-se; també, fira de luthiers i paradetes amb música tradicional a bon preu que sempre va de bé per a posar-se al dia en els CD.
L’entrada de les colles de dolçaina i tabals de la Marina reuniren els visitants davant un entaulat, on ens oferiren un concert que acabà amb una actuació conjunta de més de cent músics. Fou espectacular!
Sopàrem a Pedreguer, perquè a la Xara hi havia massa gent. A més a més el bar el Musical, al centre del poble, ja és com ca nostra, anem bastant i ens hem fent amics del propietari; sopem bé, no massa car, i després de les festes pedreguerines no sol haver-hi massa gent.
Les actuacions de la nit foren les que més personal reuniren. Primer Miquel Gil, que cada dia està més consolidat i té un directe increïble. El diàleg que estableixen les guitarres del grup i la seu veu , desgarrada i personal, és emociaonant. Quan acabà, mentre la Romàntica preparava l’escenari, dansà pels carrers. Si més no vaig arribar a comptar més de cinquanta parelles que, com quasi sempre, estaven formades majoritàriament per dones. I molts espectadors! Nosaltres també ens enganxàrem a ballar, per a res ha de servir estar deu anys en un grup -les Comarques- i assajar cada quinze dies al llarg de l’any.
Amb la Romàntica del Saladar que, per cert, són magnífics i fan una festa increïble, arribà la disbauxa gran, l’alegria i el goig general. El recinte del poliesportiu -llastima que no fora en una plaça de poble- s’omplí de gent de totes les edats ballant i amb ganes de passar-ho bé. Cadascú amb la seua parella, -que ja no són, gràcies a Déu, únicament eterosexuals-, feia el que podia. Açò fa no res era impensable. Veure dues dones ballant juntes era prou normal, però dos homes o dos xiquets, sense fer el burro i intentant fer-ho bé i passar-s’ho millor, això, ni t’ho creus. Però la gent cada dia té meyns prejudicis i l’església, i els rectors carques, cada dia meyns raó de ser, per això tenen tanta por.
Fou una nit força divertda. T’ho passes tan bé ballant com d’espectador i tothom tan feliç, sense complexos de cap tipus, com ha de ser. Llàstima que aquest ambient, sa i respectuós, després no es reproduesca en la resta de festes dels pobles del nostre país. Estic convençut -convençudíssim- que el tipus de música ajuda a propiciar aquets ambients, però els nostres ajuntaments continuen apostant per les orquestres que sols propicien borraxeres, i coses pitjors, i això sí, que acaben a la matinada perquè sinó, no hi ha festa. I després, campanyes publicitàries contra no sé què i no sé quantos… Vaja, un poc incongruent!
Felicitar el grup cultural l’Ocell d’Ondara que organitza cada any aquesta Festacarrer d’arrels tradicionals, escaparate de músics i músiques de tots els països catalans, –i no hi ha que tindre por als noms-, que haurien de ser un punt d’encontre de gent de les comarques centrals, però sobretot de programadors culturals i regidors de cultura valencians per a contractar i valencianitzar les nostres festes.
Hui, diumenge 30 de setembre, a les 22.20 h i per TV3 una altra entrega de la série de Joel Joan.
