Lluís Brú i Salelles - 100 Anys del Palau de la Música Catalana

Aprofitant la cel·lebració dels 100 anys del Palau de la Música Catalana voldria recordar la figura del ceramista que va treballar amb Lluís Domènech i Montaner per tal de construir aquesta obra arquitectònica fonamental del modernisme català.

Lluís Brú i Salelles va néixer a Ondara l'any 1868, fill i net de pintors. Posteriorment va desenvolupar la seua tasca com a mosaïcista i escenògraf modernista a Barcelona on va posar el seu taller i on podem trobar gran part de la seua obra, encara que també es poden trobar algunes mostres del seu treball a València i Palma de Mallorca.

També va destacar per la preparació d'escenografies per al Gran Teatre del Liceu de Barcelona, i en els dissenys de ceràmica per a la fàbrica "Pujols i Bausis" d'Esplugues de Llobregat. Lluís Brú va ser molt reconegut a la seva època i va guanyar la medalla de l'Exposició Internacional d'Art de Barcelona l’any 1911 amb una llar de foc que representava a Sant Jordi. L'any 1925 rep la Medalla d'Or a l'Exposició Internacional de les arts decoratives de París.

Adaptant-se als canvis i evolució dels estils, Lluís Brú va continuar treballant fins a la seva mort a Barcelona l’any 1952. La seua tasca en el seu taller va ser continuada durant dos generacions més però sembla que en l'actualitat ja no hi ha cap Brú que haja seguit amb la feina d'aquest ondarenc de naixement i barceloní d'adopció.

Si tens interés en aquest autor es pot trobar un llibre "Lluís Brú. Fragments d'un creador : els mosaics modernistes" de Marta Saliné, editat per l'Ajuntament d'Esplugues de Llobregat, a propòsit d'una exposició que es va fer en aquest municipi l'any 2005.

Una llàstima que al seu poble de naixement tan poca gent el conega i s'ignore totalment la seua obra. Molts hui veuran per la televisió els mosaics del Palau de la Música Catalana i ni se'ls acudirà que un artista nascut a Ondara n'és el responsable.

Escriptors Valencians - Josep Piera

Josep Piera i Rubió (Beniopa, La Safor, 1947) és poeta i narrador. Encara que va començar a escriure en castellà prompte abandona aquesta llengua per tal d'escriure només en català. La qualitat de la seva obra el situa des de molt jove com uns dels representants més destacats de la Generació dels 70 al País Valencià. Llicenciat en Magisteri, debuta en una obra col·lectiva de joves poetes valencians.

La seua experiència en la narrativa comença amb la novel·la "Rondalla del retorn" (1977), amb la que va guanyar el premi Andròmina. Poc després canviarà la novel·la per una narrativa més intimista, la narrativa del jo. Els seus llibres expliquen sovint viatges per a endinsar-se en la naturalesa personal de l'ésser humà contemporani. D'aquesta vessant seua són, entre altres, els llibres "El cingle verd" (1982), que va meréixer el premi Josep Pla, "Un bellíssim cadàver barroc" (1987), crònica d'una estada a Nàpols, "Ací s'acaba tot" (1993), una recerca dels límits de la Mediterrània i de la pròpia existència i "Seduccions de Marràqueix" (1996) on segueix les passes d'Elias Canetti per aquesta ciutat del sud de Marroc.

Ja en l'actual década han vist la llum una biografia novel·lada d'Ausiàs March, "Jo sóc aquest que em dic Ausiàs March" (2000), un llibre sobre la infantesa i la primera joventut, "El temps feliç" (2001), "Arran del precipici" (2003), reescriptura d'"El cingle verd", que inclou l'"Estiu grec" (1985) i altres textos inèdits de l'època, "A Jerusalem" (2005), un pelegrinatge laic a Jerusalem i "Puta postguerra" (2007) on ofereix una memòria de la postguerra franquista.

Actualment viu a la Drova (Barx, La Safor), on estiuejava de menut i on va tornar ja a partir de 1974. Si voltes per Gandia te'l pots trobar en alguna llibreria o simplement passejant pel carrer. La seua militància política també li ha portat no pocs enemics, que li recorden la seua existència amb unes pintades que han estat molt de temps presents quan baixaves de la Drova cap a Gandia.

De Josep Piera vaig llegir en els meus anys d'institut "Rondalla del retorn" i després no me'l vaig trobar una altra vegada fins molts anys després amb "Seduccions de Marràqueix". Ara mateix tinc a 'La Pila de Llibres per Llegir' la seua darrera obra "Puta postguerra".

Entrades relacionades:

• Escriptors Valencians - Ferran Torrent
• Escriptors Valencians - Joan Garí

Escriptors - Julio Cortázar

Julio Cortázar (Brussel·les, 1914 – París, 1984) escriptor i intel·lectual argentí, està considerat com un dels escriptors més innovadors i originals del seu temps, mestre del conte i la narració curta, i creador d’importants novel·les que inauguraren una nova forma de fer literatura a Sud-amèrica, trencant els motlles clàssics mitjançant narracions que s’escapen de la linealitat temporal i on els personatges adquireixen una autonomia i una profunditat psicològica poques vegades vista. Un escriptor que ha deixat una marca innegable en els escriptors i intel·lectuals de Sud-amèrica i Europa.

De la cinquantena aproximada de títols que va produir podem destacar: "La otra orilla" (1945), "Los Reyes" (1949), "Bestiario" (1951), "Final del Juego" (1956), "Las armas secretas" (1959), "Los premios" (1960), "Historias de cronopios y de famas" (1962), "Rayuela" (1963), "Todos los fuegos el fuego" (1966), "El perseguidor y otros cuentos" (1967), "Casa tomada" (1969), "Último round" (1969), "Libro de Manuel" (1973), "La casilla de los Morelli" (1973), "Un tal Lucas" (1979), "Queremos tanto a Glenda" (1980), i "Deshoras" (1982).

També es va involucrar en el món del cinema col·laborant amb Michelangelo Antonioni en l’escriptura del guió de Blow-up, pel·lícula basada en el ser conte Las babas del diablo. Llegia en veu alta els seus comptes per tal de comprovar com sonava el que escrivia i moltes d’aquests gravacions s’han conservat, així com estrevistes que va fer per a televisió. La seua relació amb el món del jazz també era intensa tal com es pot veure en el conte "El perseguidor" i en la pròpia "Rayuela".

Es conta l’anècdota que un xiquet se li va acostar una vegada en la terrassa d’un café i li va dir: - Mi padre piensa que usted es Dios, i Cortázar li va contestar: - Ve y dile a tu padre que Dios no existe.

Per a mi Julio Cortázar és sobretot Rayuela. Encara no tenia jo 20 anys quan vaig llegir per primera vegada aquesta obra que va marcar un abans i un després en el meu camí de lector. Tots aquestos anys he anat treient de quan en quan el volum anotat de Cátedra de l’estanteria, es pot dir que no passa any sense que li pegue una ullada.

La visita que vaig fer a París l’any 2001 també em va servir per tal de recórrer els carrers i les cases de Rayuela, i fer una darrer homenatge a l'autor anant a veure la seua tomba del Cementeri de Montparnasse.

Aquest geni de la literatura, que d’alguna manera va ser l’inventor de l’hipertext, hauria fet 93 anys el passat agost, però una leucèmia se'l va emportar l'any 1984.

Escriptors Valencians - Joan Garí

Joan Garí (Borriana, La Plana, 1965). Professor de català, escriptor i periodista. La seua primera incursió dins el món de la literatura fou a través de l'assaig, encara que als huit anys ja escrivia un diari personal.

Ha publicat, entre d'altres, els llibres "El que cal saber sobre el valencià" (1991), "La conversación mural" (1995) premi d’assaig Fundesco, "Un cristall habitat" (1999) i "Un ofici del segle" (2000) premi de la Crítica dels Escriptors Valencians. Amb el dietari "Les hores fecundes" (2002), premi d’assaig de l’editorial Bromera, s'estrenà en la narrativa, senda que ha continuat amb la seua primera novel·la, "On dormen les estrelles" (2005). Després ens ha ofert un altre dietari "Senyals de fum" (2006) que només fa que confirmar la seua qualitat com a dietarista. També ha conreat el camp de la poesia amb "Poema d'amor en dos temps" (1999) premi de poesia Ciutat de Vila-real i "Física dels límits" (2001) premi de poesia Vila de Puçol.

A més, és columnista habitual de l'edició a València del diari El País i el setmanari El Temps, i ha col·laborat també en altres mitjans com Caràcters, Serra d’Or o Avui. Com a traductor ha fet versions de l’anglès al català de poemes de Leonard Cohen i de "La lletra escarlata" de Nathaniel Hawthorne (publicada per l'Editorial 3i4).

Només he llegit d'ell "Un ofici del segle", just en el moment de la seua edició aprofitant que vaig estar en la presentació que va fer del llibre a Dénia l'any 2000. En aquell moment no el coneixia de res però em va semblar un escriptor molt a tindre en compte per la claredat d'idees que trobem en els seus textos. És un assagista amb molt d'ofici i sempre és un plaer llegir un dels seus textos.

Intentaré aconseguir el primer dietari i la novel·la i veure'm que ha estat fent Garí des de l'any 2000.

Entrades relacionades:

• Escriptors Valencians - Ferran Torrent

Escriptors Valencians - Ferran Torrent

Ferran Torrent (Sedaví, l'Horta, 1951). Escriptor i periodista. És un dels escriptors valencians actuals més reconeguts, dels que més llibres ven i segurament el que més obres té adaptades al cinema.

"No emprenyeu el comissari" (1984) marca l'inici del seu èxit popular com a autor de novel.la negra, que continua amb "Penja els guants, Butxana" (1985); "Un negre amb un saxo" (1989), portada al cinema; "Gràcies per la propina" (1995), autobiografia novel.lada, premi Sant Jordi 1994, portada també al cinema; "La mirada del tafur" (1997); "L'illa de l'holandès" (1998), també portada al cinema; "Cambres d'acer inoxidable" (2000); "Societat limitada" (2002); "Espècies protegides" (2004); "La vida en el abismo" (2004), també portada al cinema aquesta vegada per Ventura Pons sense massa encert, i "Judici final" (2006).

L'any 2004 la seua figura va tindre repercussió a nivell espanyol perquè va ser finalista del Premi Planeta amb l'obra "La vida en el abismo", i es va passejar amb Lucía Etxebarria per un munt de platós de televisió, emissores de ràdio i rodes de premsa.

Com a periodista, és constant la seva presència en els mitjans de comunicació mitjançant articles, cròniques i comentaris. També col·labora de forma continuada en el projectes televisius d'Albert Om, com "Jo vull ser" (2004) i "El Club" (2004-).

A nivell de llibres vaig llegir les seues obres inicials quan era un adolescent i després ja el vaig perdre un poc de vista, encara que "Gràcies per la propina" el vaig llegir no fara massa anys molt després d'haver vist la pel·lícula i en tinc un bon record. Pense que he vist totes les pel·lícules que venen d'adaptacions d'obres seues i algunes han estat més encertades que d'altres.

Tinc un parell de trobades personals amb aquest autor, una en la Fira del Llibre de València de l'any 2000, i l'altra més graciosa l'any passat quan va pujar en l'estació d'Alfafar-Benetússer al mateix tren de rodalies en el que jo anava. Dels que anàven en el vagó no el degueren reconéixer molts.

Valdria la pena fer una revisió de les seues últimes obres a veure cap on va la carrera d'aquest autor.