La Llista dels 555

Si has vist tant de cinema i séries nord-americanes com jo he vist te n'hauràs adonat que sempre que eix un número de telèfon, ja siga perquè el diu un dels actors o apareix escrit en algun lloc, aquest número comença per 555, o siga 555 i quatre números més.

Doncs ara hi ha una llista d'aquestos números 555 que conté una gran part dels utilitzats en séries i pel·lícules, llista que s'ha anat creant amb la col·laboració de més de 600 persones. Així que li pots fer una ullada si tens curiositat per comprovar si en alguna de les teues obres favorites hi ha algun d'aquestos números.

A mi m'han cridat l'atenció aquestos:

• 555-7222 The Last Seduction
• 555-7583 Blade Runner
• 555-1534 Fight Club
• 555-2368 Memento
• 555-4043 Northern Exposure

Tot això ve de que als anys '70 se n'adonaren que només apareixia un número de telèfon que podia ser real en la TV els espectadors començaven a cridar, així que es va prendre aquesta mena d'acord d'utilitzar només número ficticis començats per 555, encara que als Estats Units sí que hi ha alguns números reals que comencen per aquestes tres xifres.

via: A Welsh View

Toni Albà - L'Ombra

Cap a principis d'abril tornarem a tindre Toni Albà a l'Auditori d'Ondara, en aquesta ocasió amb l'obra 'L'Ombra'. Serà el dissabte 5 d'abril a les 22.30h i aprofitarem la nit per tal de fer l'acte de lliurament dels Premis Ocell 2007.

Fa tres anys quan Toni Albà va estar a Ondara amb l'obra 'Audiència i-Real' es va quedar molta gent sense entrada així que si penses que vols assistir a aquest acte pots reservar la teua entrada a l'adreça de correu associacioculturalocell [at] gmail.com pel mòdic preu de 15.00€.

Toni Albà és en aquesta ocasió en Quim, un actor especialista en substituir artistes famosos. Amb l’ajuda de vàries màscares de làtex aconsegueix ésser-ne el seu doble exacte. El cervell d'aquestes "feinetes" és en Joan, el seu mànager, amic, confident, conseller, còmplice i mestre. Després d'un temps de gires i substitucions, en Quim comença a patir una mena d'esquizofrènia. Destrossat psicològicament, dubta de la seva personalitat i no sap quan és ell mateix o quan es converteix en els personatges que substitueix. Aterrit, decideix deixar per sempre més aquest JOC perillós que barreja realitat i ficció.

Esperem passar una nit molt agradable amb aquest gran actor.

Blind Beast [Môjû]

Blind Beast [Môjû] (1969) de Yasuzo Masumura

Un solitari escultor cec segresta una bonica model amb l’ajuda de la seua mare i la porta a sa casa. La casa on viuen mare i fill resulta ser un magatzem ple de les escultures surrealistes que crea el nostre artista amb la sola ajuda de les seues mans. Recorre primer l’objecte que vol reproduir amb el seu tacte i després en crea una rèplica passada per la seua visió del món. Això és el que li demana a aquesta model que ha treballat ja amb altres artistes amb molt d’èxit, però ella l’únic que vol és escapar dels seus captors.

La relació entre tots dos va evolucionant durant la pel·lícula, amb el factor de la mare de l’artista, que en un determinat moment és utilitzada com a arma per la model per tal d’intentar escapar de les urpes de l’escultor cec. Com que només són tres actors i els escenaris són bastant limitats la trama principal ocupa sempre el focus de l’acció no havent cap història col·lateral. La pel·lícula evoluciona cap a l’intent de portar les sensacions al límit, i acaba de l’única manera que podia acabar, no sent possible altre final. Abstenir-se gent molt sensible de veure el final.

Una obra molt visual i on el sentit del tacte juga també un paper molt important al llarg dels quasi 90 minuts de projecció. Al mateix temps es parla del molt del control que pot exercir una persona sobre una altra, que en un principi pot ser forçat però pot acabar evolucionant cap un sotmetiment totalment consentit, voluntari i fins i tot mutu.

M’ha agradat com a experiment cinematogràfic encara que pense que no és una gran pel·lícula perquè els personatges són massa esquemàtics i de vegades els actors sobreactuen clarament. Una rara obra que et deixa amb moltes sensacions estranyes just quan l’acabes de veure. Com es degueren quedar els japonesos de l’any 1969 quan la van veure al cinema?. Li posaria un 65 sobre 100 però per l’originalitat de la proposta la puge a un 75 sobre 100.

Putxero

INGREDIENTS

• Cigrons
• Nap
• Napicol
• Xirivia
• Penques
• Col
• Carlota
• Creïlla
• Ous
• Corder
• Porc
• Vedella
• Gallina

Del corder sol triar-se la punta de pit, el coll i la garreta.
Del porc, la cansalada, el corpet, el patonet i el garró.
De la vedella, garreta i costella, i un tros de carn tendra sense os.
De la gallina, normalment se'n posa mitja.
Carn picada de vedella i porc per a fer pilotes.

COM ES FA?

Els ingredients es posen tots a l'hora, excepte les creïlles i les pilotes, dins d'una cassola ampla, i es couen amb gran quantitat d'aigua durant almenys dues hores. Preparem les pilotes amb una mescla de carns de vedella i porc, pa remullat, pinyons, ratlladura de llima, ous i sal. En alguns llocs s'afegeixen espècies com el pebre negre o la canella. Una hora després, afegim les creïlles i les pilotes. Quan està ja cuit ho llevem del foc, i colem el caldo per preparar una sopa, bé d'arròs o de fideus i en algunes cases es servirà només un consomé, amb trossets de pa torrat. Les carns i les verdures se serveixen en safates com a segon plat.

Via: La Marina Alta - Menjars (2005). Editat per la Mancomunitat Cultural de la Marina Alta.

Californication - Es Pot Escriure una Novel·la en Adobe Reader 8?

Californication és una série de la cadena nord-americana de cable Showtime que es va estrenar per aquelles terres l'estiu passat, que per ací hem pogut veure perquè rodava per Internet i també perquè darrerament s'ha emés per la cadena de satèl·lit Fox. És una série totalment trencadora en el panorama televisiu i pense que no s'havien vist mai uns guions més directes en temes de sexe en una série de televisió. Hem de tindre clar que a Estats Units no s'emet en una cadena generalista, seria impossible.

En la série podem trobar David Duchovny, el que fera de l'investigador Fox Mulder a aquella série dels '90 anomenada 'The X Files' (Expediente X), i que ara fa de l'escriptor d'èxit Hank Moody. Hank s'ha traslladat de Nova York a Los Angeles després de tindre molt d'èxit amb una novel·la que va acabar sent portada al cinema per un director de moda a Hollywood. Però l'estada a Los Angeles no li senta massa bé a la convivència amb la seua parella Karen (Natascha McElhone) i aquesta es separa d'ell enduent-se Becca, la filla que tenen en comú, a viure amb la seua nova parella. Aquest és el punt de partida de la série, i no et puc contar més.

L'objectiu d'aquesta entrada és que em pense que he trobat una errada en una de les escenes de la série, més concretament al principi del capítol 8 de l'única temporada que tenim per ara. Hank està assegut davant del seu Macbook negre amb el pànic de l'escriptor davant la pàgina en blanc i en un moment veiem la següent imatge.

Ara la podem comparar amb aquesta altra imatge que acabe de capturar d'un Adobe Reader 8 amb un arxiu .pdf en blanc acabat d'obrir.

Es pot escriure una novel·la en Adobe Reader 8? En realitat té un Adobe Reader 8 obert o potser és alguna altra aplicació de processament de textos? Què en penses?

Què és el que més molesta a l'oficina?

L'empresa nord-americana de treball Randstat va demanar Harris Interactive que fera una enquesta sobre els hàbits que més molesten entre companys d'oficina. Al final es va arribar a un rànquing dels 7 principals hàbits que no deurien de donar-se per tal de tindre una convivència pacifica entre companys de feina.

1.- La xerradeta interna. El que el americans diuen 'gossip' i els castellans 'cotilleo'. (60%)
2.- La falta de gestió del temps, incloent fer coses personals i jugar amb Internet. (54%)
3.- Brutícia en les zones comunes, com per exemple la zona de fer el café. (45%)
4.- Olors forts, com perfums i menjar. (42%)
5.- Sorolls forts, com altaveus, telèfons, tons de veu alts... (41%)
6.- Utilització excessiva de mòbil i PDAs durant les reunions. (28%)
7.- Mala utilització del correu electrònic corporatiu. (21%)

Els resums de la vida d'altra gent de l'oficina no solen ser massa interessant, sobretot a primera hora del matí. Dedicar-se a passar-se fotos d'esdeveniments col·lectius tampoc és massa productiu. Deixar restes de menjar d'un dia per l'altre prop d'on pots necessitar fer-te un café o escalfar el teu menjar no és massa higiènic. Treure el menjar just mitja hora abans que la resta dels teus companys vagen a eixir per a dinar no sembla massa solidari, sobretot si amb els aromes que solta ets capaç d'identificar cadascun dels ingredients del plat. El teu telèfon mòbil hauria d'estar en silenci sempre que estàs en llocs comuns, d'això em podríem aprendre dels japonesos. Si estàs en una reunió, estigues per la reunió i no agafes el mòbil. Ja et tornaran a cridar o et deixaran un missatge a la bústia. I l'últim, però el no menys important, utilitza el correu corporatiu només per a coses de la feina. Si vols enviar coses que no tenen res a veure amb la feina utilitza els correus personals tipus @gmail.com, @hotmail o @yahoo, si no en tens donat d'alta en un compte d'aquestos que és debades.

Tots podem fer en algun moment alguna cosa que no contribueixca massa a la convivència, però almenys si en som conscients la propera vegada intentarem evitar-ho pel bé comú.

I tu com ho tens a la teua oficina?

via: Mi carrera laboral en informática & tecnología

Tast de la blocosfera (III)

T'oferisc un tercer tast de les entrades que he trobat interessants els últims temps navegant per la blocosfera. Una visió realista de Linux, les dificultats per a tindre una bona línia de comunicacions l'any 2008, una temptació de portàtil, l'aprenentatge selectiu de llengües d'alguns i un premi literari que no hauria de ser notícia més enllà del que ho ha estat altres anys.

• Linux guanyarà
• La societat de la informació o com fer riure
• El MacBookAir a les mans…
• L'"estrany" cas de Nuria Oliver, directora científica de Multimèdia Telefònica
• Una escriptora catalana, Najat el Hachmi

Espere que t'agraden aquestes entrades.

Aunión - Retaules de Lluna

El passat divendres 8 de febrer anàrem a la Casa de Cultura d'Oliva a la inauguració de l'exposició del pintor de Bellreguard Vicent Aunión. L'èxit de la convocatòria va ser considerable i la sala d'exposicions i el pati del darrere estaven de gom a gom.

L'exposició està composta per una trentena d'obres de diferent mida i forma, amb obres que formaven diferents tipus de conjunts. El que més em va cridar l'atenció va ser l'ús d'objectes metàl·lics incrustats en la pintura i de sorra enganxada per tal de donar relleu a les obres.

No puc escriure de Vicent Aunión sense pensar en ell com l'amic i la persona que creua les nostres vides i sense el qual d'alguna manera no seríem com som i la nostra història s'hauria escrit d'una altra manera. Ell és, a més, el seu art, i el seu esdevindre forma part d'ell, els seus últims quadres suposen un compendi de tot això i per a mi suposen un plus, una vegada més, que m'impulsa a seguir vivint-la.
Josep M. Alfaro, periodista.

Després de més d'una hora d'estar per l'exposició i pel pati posterior on es servia el 'catering' de torn ens en vam anar cap a casa amb la sensació d'haver vist una exposició interessant. Tens encara una setmana per tal de fer una volta per aquesta exposició.

AUNIÓN "Retaules de Lluna"
SALA D'EXPOSICIONS CASA DE CULTURA D'OLIVA
CALENDARI: Del 8 al 24 de febrer de 2008

Excursió d'Osset a la Pobleta d'Andilla

La nit anterior havíem anat al teatre a València i ens quedarem a dormir a casa uns amics, era qüestió d'aprofitar el diumenge a València i per tant ens afegirem a una excursió que els nostres amics tenien programada: Osset a la Pobleta d'Andilla pel PR-V176.

A les 08.30h, amb tot el grup d'onze persones ja format, eixíem per la pista d'Ademús cap a Osset, un cotxe davant que feia de guia i cinc persones en el meu cotxe seguint-lo. La veritat és que no tenia molta idea de per on parava Osset. Vàrem agafar la flamant CV-35, carretera que sembla en infinites obres, passàrem pel costat de Llíria, i en algun moment del trajecte d'anada vam passar també per Villar del Arzobispo.

Cap a les 10.00h ja estàvem al poble d'Osset, pedania d'Andilla, deixàrem els dos cotxes a l'entrada i començàrem l'excursió just passant per dins del poble i anant a buscar el llavador. Havíem de pujar al Peñaparda amb un desnivell de 400 metres, de 900 a 1300 metres, després baixar cap a Andilla i encara anar a la Pobleta d'Andilla un poc més endavant.

La caminada va anar molt bé fins després de la parada per esmorzar quan la boira va fer que no veiérem res a més de 10 metres de distància. Cap a les 11.30h estàvem en el punt més alt del sender just al costat del Peñaparda (1.323m), i ens disposaven a baixar cap a Andilla en mig de la boira.

Foto de Carles Navarro

El descens va ser bastant tranquil i poc abans de les 13.00h ja estàvem al poble d'Andilla, després d'una baixada per una pista on tinguérem unes bones vistes del poble i d'entrar tot just pel costat del cementeri i el poliesportiu. Després de passar un pont veiérem que hi havia senyals del GR-10 que passa pel poble.


Però Andilla no era el nostre objectiu sinó que encara ens quedaven un parell de quilòmetres fins arribar a la Pobleta d'Andilla on ens esperaven uns familiars i amics dels nostres hostes. Aquesta gent havia passat el cap de setmana a La Pobleta d'Andilla per tal de celebrar la festa de Sant Blai, amb fogueres i bon menjar.



Només va ser una baixada a un barranc i després la pujada al poble, i a les 13.30h ja havíem arribat al nostre objectiu. Quedava veure com recuperar els nostres cotxes que estaven a 11 km per la senda i a 12 km en cotxe per una carretera amb una quantitat considerable de revoltes. Molt amablement ens vàrem acompanyar als dos conductors dels cotxes a recollir-los a Osset i vàrem poder dinar ajuntant els queviures que portàvem nosaltres i el que ens varen oferir els nostres acollidors.

Cap a les 16.30h començarem la tornada a casa i després de deixar els nostres amics a València arribàrem a casa cap a les 19.00 h. Un diumenge bastant complet.

Enllaços d'interés:

• PRV 176 - De Andilla a Alcublas
• PRCV 176 (pdf)

El Último Encuentro

El último encuentro. Sándor Márai.
Salamandra.
ISBN 978-84-7888-601-2. Castellà.

Gràcies a una entrada de Carme Rosanas en la que parlava d'un altre llibre de Sándor Márai aquest 'El último encuentro' va anar a parar cap al mes d'octubre passat a la meua 'Pila de Llibres per Llegir'. Així un parell de mesos després li va tocar el torn de ser llegida a aquesta novel·la que venia precedida de molta fama i d'una història de redescobriment editorial a Itàlia d'aquest autor hongarés, emigrant als Estats Units, i desconegut durant 40 anys, encara que abans d'anar-se'n del seu país natal era tota una promesa en el món literari hongarés.

Aquesta novel·la parla de la veritat i de la realitat, de l'amistat i del que no es pot perdonar, de rics i de pobres, d'amor i d'insatisfacció, i de moltes més coses que anirem descobrint al llarg de les seues pàgines. És una novel·la amb molts pocs personatges i on el protagonisme l'acapara pràcticament el personatge principal, Henrik, el vell general retirat que espera aquesta 'última trobada' amb el seu amic de la infància, Konrad, al que fa més de 40 anys que no veu, i el qual va eixir de la seua vida d'una manera abrupta.

Tota la primera part de la novel·la ens va preparant per a la trobada, com si de la preparació d'un combat de boxa es tractara, poc a poc, donant pistes i insinuant fets sense explicar res clarament, deixant així espais en blanc que el lector ha d'anar omplint. Quan al final arriba la trobada dels dos personatges pense que l'autor penja massa el protagonisme en el quasi-monòleg del protagonista principal, fent intervindre molt poc al personatge que té l'altra part de la veritat-realitat.

Un llibre de lectura agradable encara que l'últim terç se'm va fer un poc pesat de llegir. Si m'haig de guiar només per aquest llibre no posaria jo Sándor Márai entre els grans escriptors de la Literatura Universal, encara que tinguera un final molt literari.

Arròs amb Sépia i Espinacs

INGREDIENTS

• 250 gr d'arròs
• 2 sépies
• 4 gambes
• 2 alls tendres
• 1/4 kg d'espinacs
• 1/2 got menut d'oli d'oliva
• 1 litre i mig d'aigua
• Sal, safrà

COM ES FA?

Una vegada netes les sépies i tallades en trossets menuts, es sofregeixen les gambes, els alls, els espinacs i les sépies. Quan està sofregit, s'aboca l'aigua i es deixa coure durant uns 30 minuts. Una vegada el recapte cuit, es posa l'arròs que estarà al seu punt als 20 minuts.

Via: Receptari de cuina tradicional - Associació de dones de Bellreguard

Entrades relacionades:

• Arròs a Banda
• Arròs Caldós
• Gamba amb Bleda
• Sang amb Ceba
• Flor-i-col amb Bacallà
• Guisat Mariner
• Conill amb Alls
• Paella d'Espinacs
• Paella d'Abadejo i Floricol
• Cous Cous
• Bull amb Ceba

Sehnsucht [Nostalgia]

Sehnsucht [Nostalgia] (2006) de Valeska Grisebach

Massa contenció

El tema de la infidelitat no és precisament nou en el cinema. Què aporta aquesta pel·lícula sobre el tema?. Em primer lloc, el context, ja que l’acció té lloc en una zona rural d'Alemanya, on es suposa que predominen valors més tradicionals. En segon lloc, l’estil, totalment allunyat de qualsevol senyal de melodrama, més preocupat, de fet, per retratar la quotidianitat dels personatges, mitjançant pausats plànols i diàleg molt escassos. La 'trama' pròpiament dita no comença a desenvolupar-se fins passada quasi mitja hora del film!.

El problema és que, segons la meua opinió, aquesta atenció al context va en detriment del desenvolupament de la història i de l'aprofundiment en els sentiments dels personatges, dels quals sols podem endevinar la seua contenció emocional. A mi m'agrada molt el cinema que suggereix més que explica; però en aquest cas em fa la impressió que la directora utilitza aquesta opció més bé como voluntat d’estil. Se’ns amaga massa informació sobre els personatges. De fet, la directora ens amaga deliberadament, en l’última seqüència, el desenllaç de la seua història.

Per cert, una vegada més, la traducció del títol em sembla una traïció al títol original, que seria 'Desig', molt més apropiat per tal de suggerir el contingut de la història. 60 sobre 100.

Aquesta crítica és una col·laboració en aquest bloc del meu company celras. M'agrada això de que hi hagen altres veus en aquest bloc.

Lluís Brú i Salelles - 100 Anys del Palau de la Música Catalana

Aprofitant la cel·lebració dels 100 anys del Palau de la Música Catalana voldria recordar la figura del ceramista que va treballar amb Lluís Domènech i Montaner per tal de construir aquesta obra arquitectònica fonamental del modernisme català.

Lluís Brú i Salelles va néixer a Ondara l'any 1868, fill i net de pintors. Posteriorment va desenvolupar la seua tasca com a mosaïcista i escenògraf modernista a Barcelona on va posar el seu taller i on podem trobar gran part de la seua obra, encara que també es poden trobar algunes mostres del seu treball a València i Palma de Mallorca.

També va destacar per la preparació d'escenografies per al Gran Teatre del Liceu de Barcelona, i en els dissenys de ceràmica per a la fàbrica "Pujols i Bausis" d'Esplugues de Llobregat. Lluís Brú va ser molt reconegut a la seva època i va guanyar la medalla de l'Exposició Internacional d'Art de Barcelona l’any 1911 amb una llar de foc que representava a Sant Jordi. L'any 1925 rep la Medalla d'Or a l'Exposició Internacional de les arts decoratives de París.

Adaptant-se als canvis i evolució dels estils, Lluís Brú va continuar treballant fins a la seva mort a Barcelona l’any 1952. La seua tasca en el seu taller va ser continuada durant dos generacions més però sembla que en l'actualitat ja no hi ha cap Brú que haja seguit amb la feina d'aquest ondarenc de naixement i barceloní d'adopció.

Si tens interés en aquest autor es pot trobar un llibre "Lluís Brú. Fragments d'un creador : els mosaics modernistes" de Marta Saliné, editat per l'Ajuntament d'Esplugues de Llobregat, a propòsit d'una exposició que es va fer en aquest municipi l'any 2005.

Una llàstima que al seu poble de naixement tan poca gent el conega i s'ignore totalment la seua obra. Molts hui veuran per la televisió els mosaics del Palau de la Música Catalana i ni se'ls acudirà que un artista nascut a Ondara n'és el responsable.

Tast de la Blocosfera (II)

T'oferisc un segon tast de les entrades que he trobat interessants els últims temps navegant per la blocosfera. Un poc de literatura, un poc de teatre, un poc de cinema i un molt de sorpresa religiosa. S'acosta la Setmana Santa i com cada any hauré d'anar fent-me la idea per a que no m'agafe un atac de cor quan de sobte gire un cantó i em trobe amb tota la parafernàlia de gent disfressada de mort.

• La Carretera de Cormac McCarthy
• Persepolis, de Marjane Satrapi i Vincent Paronnaud
  
• Marius et Jeannette
• Xavi Castillo
• Memento, homo, quia pulvis es, et in pulverem reverteris

Espere que t'agraden les entrades.

Centro Valenciano de San Juan (Argentina)

Imagina't que vas caminant per un carrer de San Juan (Argentina), alces la vista i veus un rètol que posa ‘Centro Valenciano de San Juan’. Doncs això et passarà si camines pel carrer General Acha de San Juan.

Quan per ací la Marina Alta la cosa estava bastant complicada per tal de guanyar-se el pa de cada dia va haver gent que amb decisió va tindre el valor d’anar-se’n a l’altra punta del món a començar una nova vida. Això va passar entre el últims anys del segle XIX i els primers del XX, encara que va haver una segona onada a mitjans del segle XX.

La majoria de gent que va anar a parar a San Juan, a 1.100 km de Buenos Aires, procedien dels pobles de la Marina Alta: Xaló, la Vall de Laguar, Pedreguer, Llíber, Gata de Gorgos, Dénia, Benissa, Ondara,... Una vegada a San Juan, aquells valencians es van establir preferentment en zones agrícoles i es van dedicar a treballar la terra.

Hui en dia en una Marina Alta plena de construccions i amb un nivell econòmic mitjà tot això ens sembla molt llunyà però esperem que no torne a passar res que ens obligue a anar-nos-en de la nostra terra. Aquestos valencians ens podrien contar de primera mà el que es sent quan a algú li obliguen a anar-se’n de casa seua. Encara que per a que algú ens conte una història similar no caldria anar molt lluny: només parar pel carrer una de les persones nascuda en un altre país que ara està vivint i treballant a casa nostra.

Els fluxos migratoris canvien i hem d’aprendre a estar als dos costats del camí.

Via: El cau del drac

Col·laboració en el 42é Joc Literari en Homenatge a Mercè Rodoreda

A petició del bloc Tens un racó dalt del món, és un plaer col·laborar en el 42é joc literari que organitza, aquest cop en homenatge a Mercè Rodoreda en motiu del centenari d'aquesta autora.

Som una seixantena els blocs que col·laborem en aquesta iniciativa, entre els quals s'han repartit fragments de textos inventats per l'organitzador del joc, i uns altres que pertanyen a La plaça del diamant. Qui vullga participar haurà de descobrir una quantitat determinada de fragments. Podreu trobar les instruccions al seu bloc, el dia 6 de febrer, buscant la referència al 42è joc literari.

Animeu-vos a participar, també hi ha premis, com ara lots de llibres o diccionaris. Aquest és el fragment que em correspon:

57. I li vaig començar a passar la mà a poc a poc pel ventre perquè era el meu esguerradet i amb el cap contra la seva esquena vaig pensar que no volia que se’m morís.

De Mercé Rodoreda recorde que vaig llegir Aloma en els meus anys d'institut i que va ser un llibre que em va agradar molt en aquell moment. Potser aquest centenari és una bona excusa per a llegir altres obres de l'autora. Quan Jesús publique les regles del joc miraré de participar jo també.

La Señorita Julia

Una nit de dissabte de febrer de 2008 al centre de València es transforma en una nit d'estiu de 1894 en un poble suec. Els actors de l'obra eixen a escena i fan una breu introducció a l'obra d'August Strindberg. Parlen de convencions socials, de servents, de poder, de religió, situen l'obra en l'espai i el temps per tal que els espectadors entren d'una manera més suau en el que vindrà en uns minuts. Es descriu també el caràcter dels tres personatges i la nova concepció del teatre que Strindberg intenta expressar amb aquesta peça.

L’obra comença amb el servent Juan entrant en l’escenari, una cuina en la propietat del pare de Julia, el comte del qual es parla molt però queda com un personatge absent. Juan i Cristina, la cuinera que té una relació amb Juan, parlen de com d’estrany ha estat el comportament de la senyoreta Julia, quan uns minuts abans ha intentat ballar repetidament amb Juan a la festa que estaven fent els servents i que preferira estar amb ells abans que amb els de la seua classe. Juan i Cristina parlen del passat de la senyoreta Julia i com de decebut estarà el seu pare per la ruptura del compromís que Julia tenia amb el seu nuvi advocat, a causa dels jocs de poder entre els dos.

L’obra continua durant quasi dos hores amb entrades i eixides continues dels tres personatges encara que la senyoreta Julia i Juan porten la major part del pes escènic. Podríem dir que la segona hora es fa un poc massa llarga, sobretot després d’una primera part més dinàmica, interessant i amenitzada per uns músics que no tornen a aparéixer fins al final.

Una agradable nit de teatre amb una producció cuidada i una obra que sempre està de moda perquè parla de la constant, eterna i cruel lluita per la supervivència.

La señorita Julia
d'August Strindberg
direcció de Miguel Narros

Intèrprets
María Adánez – Raul Prieto – Chusa Barbero
Violí: Andrea Szamek – Acordió: Scott A. Singer

Teatre Principal – València
Del 29 de gener al 3 de febrer de 2008

Bull amb Ceba

INGREDIENTS

• Un tros gran de bull (ventresca seca de tonyina)
• 2 cebes
• 4 tomaques
• Oli d'oliva
• Pebre roig

COM ES FA?

Es dessala el bull posant-lo en remull durant dues hores. Una vegada dessalat es talla en trossets menuts, igual que la tomaca i la ceba. Es sofregeix tot en una paella amb oli calent d'oliva i el pebre roig. Finalment es deixa coure a foc lent durant 20 minuts.

Aquest és un plat molt típic d'aci La Marina Alta i segur que si el proveu de fer us eix bé. Necessitareu tindre preparada una bona quantitat de pa per tal de poder menjar-vos-el.

Entrades relacionades:

• Arròs a Banda
• Arròs Caldós
• Gamba amb Bleda
• Sang amb Ceba
• Flor-i-col amb Bacallà
• Guisat Mariner
• Conill amb Alls
• Paella d'Espinacs
• Paella d'Abadejo i Floricol
• Cous Cous

800 Anys del Rei Jaume

Per a commemorar els 800 anys del naixement del Rei Jaume I seguint la proposta de Vicent Partal publique hui un fragment del Llibre dels Fets i una reproducció del Penó de la Conquesta, el senyal hissat pels andalusins valencians per indicar la seua rendició a Jaume I durant la conquesta feudal de la ciutat i regne de València.

He triat un dels fragments que parla de Dénia perquè en realitat confesse el meu desconeixement de l'obra per a triar-ne un de més significatiu, i pel que veig no és de lectura massa fàcil.

502. E puys partis de Ualencia, e nos anam ab ell tro a Billena, e pregans que estiguessem ali ensemps ab ell·III· dies, e faem ho. E puys prefem aqui comiat dell, e ell anassen en ues Murcia, e nos uinguem nosen a Xatiua, e daqui anam nosen ues Denia. E aqui nos faem vna pobla que a nom Orimbloy, e faem altra pobla en ual Dalbayda que ha nom Montauerner.

Hi ha molts altres blocs que també seguiran aquesta iniciativa hui dissabte 2 de febrer de 2008.