Què és el que més molesta a l'oficina?

L'empresa nord-americana de treball Randstat va demanar Harris Interactive que fera una enquesta sobre els hàbits que més molesten entre companys d'oficina. Al final es va arribar a un rànquing dels 7 principals hàbits que no deurien de donar-se per tal de tindre una convivència pacifica entre companys de feina.

1.- La xerradeta interna. El que el americans diuen 'gossip' i els castellans 'cotilleo'. (60%)
2.- La falta de gestió del temps, incloent fer coses personals i jugar amb Internet. (54%)
3.- Brutícia en les zones comunes, com per exemple la zona de fer el café. (45%)
4.- Olors forts, com perfums i menjar. (42%)
5.- Sorolls forts, com altaveus, telèfons, tons de veu alts... (41%)
6.- Utilització excessiva de mòbil i PDAs durant les reunions. (28%)
7.- Mala utilització del correu electrònic corporatiu. (21%)

Els resums de la vida d'altra gent de l'oficina no solen ser massa interessant, sobretot a primera hora del matí. Dedicar-se a passar-se fotos d'esdeveniments col·lectius tampoc és massa productiu. Deixar restes de menjar d'un dia per l'altre prop d'on pots necessitar fer-te un café o escalfar el teu menjar no és massa higiènic. Treure el menjar just mitja hora abans que la resta dels teus companys vagen a eixir per a dinar no sembla massa solidari, sobretot si amb els aromes que solta ets capaç d'identificar cadascun dels ingredients del plat. El teu telèfon mòbil hauria d'estar en silenci sempre que estàs en llocs comuns, d'això em podríem aprendre dels japonesos. Si estàs en una reunió, estigues per la reunió i no agafes el mòbil. Ja et tornaran a cridar o et deixaran un missatge a la bústia. I l'últim, però el no menys important, utilitza el correu corporatiu només per a coses de la feina. Si vols enviar coses que no tenen res a veure amb la feina utilitza els correus personals tipus @gmail.com, @hotmail o @yahoo, si no en tens donat d'alta en un compte d'aquestos que és debades.

Tots podem fer en algun moment alguna cosa que no contribueixca massa a la convivència, però almenys si en som conscients la propera vegada intentarem evitar-ho pel bé comú.

I tu com ho tens a la teua oficina?

via: Mi carrera laboral en informática & tecnología

Tast de la blocosfera (III)

T'oferisc un tercer tast de les entrades que he trobat interessants els últims temps navegant per la blocosfera. Una visió realista de Linux, les dificultats per a tindre una bona línia de comunicacions l'any 2008, una temptació de portàtil, l'aprenentatge selectiu de llengües d'alguns i un premi literari que no hauria de ser notícia més enllà del que ho ha estat altres anys.

• Linux guanyarà
• La societat de la informació o com fer riure
• El MacBookAir a les mans…
• L'"estrany" cas de Nuria Oliver, directora científica de Multimèdia Telefònica
• Una escriptora catalana, Najat el Hachmi

Espere que t'agraden aquestes entrades.

Aunión - Retaules de Lluna

El passat divendres 8 de febrer anàrem a la Casa de Cultura d'Oliva a la inauguració de l'exposició del pintor de Bellreguard Vicent Aunión. L'èxit de la convocatòria va ser considerable i la sala d'exposicions i el pati del darrere estaven de gom a gom.

L'exposició està composta per una trentena d'obres de diferent mida i forma, amb obres que formaven diferents tipus de conjunts. El que més em va cridar l'atenció va ser l'ús d'objectes metàl·lics incrustats en la pintura i de sorra enganxada per tal de donar relleu a les obres.

No puc escriure de Vicent Aunión sense pensar en ell com l'amic i la persona que creua les nostres vides i sense el qual d'alguna manera no seríem com som i la nostra història s'hauria escrit d'una altra manera. Ell és, a més, el seu art, i el seu esdevindre forma part d'ell, els seus últims quadres suposen un compendi de tot això i per a mi suposen un plus, una vegada més, que m'impulsa a seguir vivint-la.
Josep M. Alfaro, periodista.

Després de més d'una hora d'estar per l'exposició i pel pati posterior on es servia el 'catering' de torn ens en vam anar cap a casa amb la sensació d'haver vist una exposició interessant. Tens encara una setmana per tal de fer una volta per aquesta exposició.

AUNIÓN "Retaules de Lluna"
SALA D'EXPOSICIONS CASA DE CULTURA D'OLIVA
CALENDARI: Del 8 al 24 de febrer de 2008

Excursió d'Osset a la Pobleta d'Andilla

La nit anterior havíem anat al teatre a València i ens quedarem a dormir a casa uns amics, era qüestió d'aprofitar el diumenge a València i per tant ens afegirem a una excursió que els nostres amics tenien programada: Osset a la Pobleta d'Andilla pel PR-V176.

A les 08.30h, amb tot el grup d'onze persones ja format, eixíem per la pista d'Ademús cap a Osset, un cotxe davant que feia de guia i cinc persones en el meu cotxe seguint-lo. La veritat és que no tenia molta idea de per on parava Osset. Vàrem agafar la flamant CV-35, carretera que sembla en infinites obres, passàrem pel costat de Llíria, i en algun moment del trajecte d'anada vam passar també per Villar del Arzobispo.

Cap a les 10.00h ja estàvem al poble d'Osset, pedania d'Andilla, deixàrem els dos cotxes a l'entrada i començàrem l'excursió just passant per dins del poble i anant a buscar el llavador. Havíem de pujar al Peñaparda amb un desnivell de 400 metres, de 900 a 1300 metres, després baixar cap a Andilla i encara anar a la Pobleta d'Andilla un poc més endavant.

La caminada va anar molt bé fins després de la parada per esmorzar quan la boira va fer que no veiérem res a més de 10 metres de distància. Cap a les 11.30h estàvem en el punt més alt del sender just al costat del Peñaparda (1.323m), i ens disposaven a baixar cap a Andilla en mig de la boira.

Foto de Carles Navarro

El descens va ser bastant tranquil i poc abans de les 13.00h ja estàvem al poble d'Andilla, després d'una baixada per una pista on tinguérem unes bones vistes del poble i d'entrar tot just pel costat del cementeri i el poliesportiu. Després de passar un pont veiérem que hi havia senyals del GR-10 que passa pel poble.


Però Andilla no era el nostre objectiu sinó que encara ens quedaven un parell de quilòmetres fins arribar a la Pobleta d'Andilla on ens esperaven uns familiars i amics dels nostres hostes. Aquesta gent havia passat el cap de setmana a La Pobleta d'Andilla per tal de celebrar la festa de Sant Blai, amb fogueres i bon menjar.



Només va ser una baixada a un barranc i després la pujada al poble, i a les 13.30h ja havíem arribat al nostre objectiu. Quedava veure com recuperar els nostres cotxes que estaven a 11 km per la senda i a 12 km en cotxe per una carretera amb una quantitat considerable de revoltes. Molt amablement ens vàrem acompanyar als dos conductors dels cotxes a recollir-los a Osset i vàrem poder dinar ajuntant els queviures que portàvem nosaltres i el que ens varen oferir els nostres acollidors.

Cap a les 16.30h començarem la tornada a casa i després de deixar els nostres amics a València arribàrem a casa cap a les 19.00 h. Un diumenge bastant complet.

Enllaços d'interés:

• PRV 176 - De Andilla a Alcublas
• PRCV 176 (pdf)

El Último Encuentro

El último encuentro. Sándor Márai.
Salamandra.
ISBN 978-84-7888-601-2. Castellà.

Gràcies a una entrada de Carme Rosanas en la que parlava d'un altre llibre de Sándor Márai aquest 'El último encuentro' va anar a parar cap al mes d'octubre passat a la meua 'Pila de Llibres per Llegir'. Així un parell de mesos després li va tocar el torn de ser llegida a aquesta novel·la que venia precedida de molta fama i d'una història de redescobriment editorial a Itàlia d'aquest autor hongarés, emigrant als Estats Units, i desconegut durant 40 anys, encara que abans d'anar-se'n del seu país natal era tota una promesa en el món literari hongarés.

Aquesta novel·la parla de la veritat i de la realitat, de l'amistat i del que no es pot perdonar, de rics i de pobres, d'amor i d'insatisfacció, i de moltes més coses que anirem descobrint al llarg de les seues pàgines. És una novel·la amb molts pocs personatges i on el protagonisme l'acapara pràcticament el personatge principal, Henrik, el vell general retirat que espera aquesta 'última trobada' amb el seu amic de la infància, Konrad, al que fa més de 40 anys que no veu, i el qual va eixir de la seua vida d'una manera abrupta.

Tota la primera part de la novel·la ens va preparant per a la trobada, com si de la preparació d'un combat de boxa es tractara, poc a poc, donant pistes i insinuant fets sense explicar res clarament, deixant així espais en blanc que el lector ha d'anar omplint. Quan al final arriba la trobada dels dos personatges pense que l'autor penja massa el protagonisme en el quasi-monòleg del protagonista principal, fent intervindre molt poc al personatge que té l'altra part de la veritat-realitat.

Un llibre de lectura agradable encara que l'últim terç se'm va fer un poc pesat de llegir. Si m'haig de guiar només per aquest llibre no posaria jo Sándor Márai entre els grans escriptors de la Literatura Universal, encara que tinguera un final molt literari.

Arròs amb Sépia i Espinacs

INGREDIENTS

• 250 gr d'arròs
• 2 sépies
• 4 gambes
• 2 alls tendres
• 1/4 kg d'espinacs
• 1/2 got menut d'oli d'oliva
• 1 litre i mig d'aigua
• Sal, safrà

COM ES FA?

Una vegada netes les sépies i tallades en trossets menuts, es sofregeixen les gambes, els alls, els espinacs i les sépies. Quan està sofregit, s'aboca l'aigua i es deixa coure durant uns 30 minuts. Una vegada el recapte cuit, es posa l'arròs que estarà al seu punt als 20 minuts.

Via: Receptari de cuina tradicional - Associació de dones de Bellreguard

Entrades relacionades:

• Arròs a Banda
• Arròs Caldós
• Gamba amb Bleda
• Sang amb Ceba
• Flor-i-col amb Bacallà
• Guisat Mariner
• Conill amb Alls
• Paella d'Espinacs
• Paella d'Abadejo i Floricol
• Cous Cous
• Bull amb Ceba

Sehnsucht [Nostalgia]

Sehnsucht [Nostalgia] (2006) de Valeska Grisebach

Massa contenció

El tema de la infidelitat no és precisament nou en el cinema. Què aporta aquesta pel·lícula sobre el tema?. Em primer lloc, el context, ja que l’acció té lloc en una zona rural d'Alemanya, on es suposa que predominen valors més tradicionals. En segon lloc, l’estil, totalment allunyat de qualsevol senyal de melodrama, més preocupat, de fet, per retratar la quotidianitat dels personatges, mitjançant pausats plànols i diàleg molt escassos. La 'trama' pròpiament dita no comença a desenvolupar-se fins passada quasi mitja hora del film!.

El problema és que, segons la meua opinió, aquesta atenció al context va en detriment del desenvolupament de la història i de l'aprofundiment en els sentiments dels personatges, dels quals sols podem endevinar la seua contenció emocional. A mi m'agrada molt el cinema que suggereix més que explica; però en aquest cas em fa la impressió que la directora utilitza aquesta opció més bé como voluntat d’estil. Se’ns amaga massa informació sobre els personatges. De fet, la directora ens amaga deliberadament, en l’última seqüència, el desenllaç de la seua història.

Per cert, una vegada més, la traducció del títol em sembla una traïció al títol original, que seria 'Desig', molt més apropiat per tal de suggerir el contingut de la història. 60 sobre 100.

Aquesta crítica és una col·laboració en aquest bloc del meu company celras. M'agrada això de que hi hagen altres veus en aquest bloc.