Siebente Kontinent, Der - El Seté Continent (1989) de Michael Haneke
La família protagonista de la pel·lícula sembla ser una família del tot normal però ben aviat te n'adones que alguna cosa no funciona, encara que al principi no saps què és. El pare, la mare i la xiqueta són com robots que realitzen accions repetitives i mecàniques: llevar-se, vestir-se, desdejunar, anar a la feina,... Són espectadors del que els va passant. Sembla com si els faltara alguna cosa en la seua vida.
Fins i tot la xiqueta, en una mostra de la falta d'afecte que sofreix, intenta fer creure que està cega per tal d'aconseguir l'atenció de la seua mare. No es veu cap signe d'afecte superflu entre la parella, només sexe mecànic i sense sentiments abans de llevar-se al matí.
L'estètica de la pel·lícula ajuda a crear un ambient depressiu amb els plànols estàtics on els personatges queden fora de l'enquadrament i es sent la seua veu en off mentre parlen. Els plànols de màquines fent accions repetitives, com el tren d'autollavat, ajuden a anar creant aquest ambient que poc a poc es va fent més i més inaguantable.
Tot va portant cap a la decisió final que prenen tots tres solidàriament, encara que l'espectador no ho té clar fins que la pel·lícula porta ben bé una hora de metratge. Amb tota la premeditació possible, no és cap acte impulsiu, planifiquen l'orgia final de destrucció. Van desmuntant tots els vincles que els uneixen amb la societat, van desfent-se de totes les seues possessions materials, van destruint tot els objectes que els envoltaven en la seua quotidianitat. El final dels peixos que tenien en la peixera de casa dóna una pista sobre el que els espera a tots tres.
Haneke es basa en un fet real per a portar-lo fins al límit i no fer cap concessió en el seu estil narratiu. Simplement conta el que podrien haver estat els últims dies d'aquesta família que l'any 1989 va atreure l'atenció dels periòdics.
No és una pel·lícula recomanable per a algú que estiga en un període depressiu però val molt la pena veure-la. 75 sobre 100.
Dotzena pel·lícula de 2007.Fins i tot la xiqueta, en una mostra de la falta d'afecte que sofreix, intenta fer creure que està cega per tal d'aconseguir l'atenció de la seua mare. No es veu cap signe d'afecte superflu entre la parella, només sexe mecànic i sense sentiments abans de llevar-se al matí.
L'estètica de la pel·lícula ajuda a crear un ambient depressiu amb els plànols estàtics on els personatges queden fora de l'enquadrament i es sent la seua veu en off mentre parlen. Els plànols de màquines fent accions repetitives, com el tren d'autollavat, ajuden a anar creant aquest ambient que poc a poc es va fent més i més inaguantable.
Tot va portant cap a la decisió final que prenen tots tres solidàriament, encara que l'espectador no ho té clar fins que la pel·lícula porta ben bé una hora de metratge. Amb tota la premeditació possible, no és cap acte impulsiu, planifiquen l'orgia final de destrucció. Van desmuntant tots els vincles que els uneixen amb la societat, van desfent-se de totes les seues possessions materials, van destruint tot els objectes que els envoltaven en la seua quotidianitat. El final dels peixos que tenien en la peixera de casa dóna una pista sobre el que els espera a tots tres.
Haneke es basa en un fet real per a portar-lo fins al límit i no fer cap concessió en el seu estil narratiu. Simplement conta el que podrien haver estat els últims dies d'aquesta família que l'any 1989 va atreure l'atenció dels periòdics.
No és una pel·lícula recomanable per a algú que estiga en un període depressiu però val molt la pena veure-la. 75 sobre 100.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada