dilluns, de gener 07, 2008

Sicko

Sicko (2007) de Michael Moore

Michael Moore continua ficant el dit dintre les diferents nafres de la societat nord-americana: primer va ser a la situació laboral al seu poble amb Roger & Me, després la permissivitat amb les armes amb Bowling for Columbine, a continuació la idea republicana del terrorisme internacional amb Fahreheit 9/11, i ara li toca al sistema sanitari nord-americà: els polítics que el permeten i els lladres de les asseguradores.

Aquesta pel·lícula és molt impactant per a una persona acostumada a un sistema sanitari on l'atenció de la població està garantida per una llei, sent aquesta atenció un dret universal. Al principi sembla com si estiguera fent broma amb les històries que va contant sobre casos de persones que han sofert un accident o han contret alguna malaltia, persones que han de triar entre la seua salut o la bancarrota. Com es pot valorar econòmicament la possibilitat que et tornen a reimplantar un dit que t'acabes de tallar? Sembla de bojos però això passa tots els dies als Estats Units.

Després d'aquesta introducció, tan impactant per a nosaltres europeus, Moore va fent un recorregut per diferents sistemes sanitaris i els va comparant amb el nord-americà: Canadà, Regne Unit, França, Cuba. En realitat no troba cap motiu en aquestos països que faça que el mateix sistema no puguera ser implantat en els Estats Units. "Hi ha alguna raó per la que el Govern vullga fer-nos odiar els francesos? Potser tinguen por que vullguem viure com ell viuen ací a França."

És difícil d'explicar racionalment que en el país més ric del món hi haja 45 milions de persones sense dret a la sanitat pública. Un país en el que quan et fan un contracte de treball la gent valora més el tipus de cobertura sanitària que li estan oferint que el sou.

A part de tot aquest contingut és una pel·lícula que es deixa veure fàcilment, encara que potser el nivell d'enuig et vaja pujant poc a poc. Aquesta pel·lícula també ens hauria d'ajudar a valorar més el tipus de sistema sanitari que tenim ací a casa nostra i no deixar que baix cap concepte ens el canvien. 80 sobre 100.

Primera pel·lícula de 2008.

7 comentaris:

membrillu ha dit...

Aquest documental fa temps que el tinc pendent. A més jo em dedico justament a fer recerca sobre Serveis Sanitaris, així que em toca especialment de a prop.

Una abraçada,

Miquel

Caterina ha dit...

Em va agradar força Bowling for Columbine però no sé fins a quin punt és objectiu Moore amb els seus reportatges. Clar que, quin periodista ho és?
Igualment l'apunto per veure.
Salutacions!

Albert Noguera ha dit...

Bona anàlisi de la pel·lícula. Espere veure-la d'ací poc.

Salut.

Jose V. ha dit...

Estic totalment d'acord amb el que dius sobre el sistema sanitari. Crec que no sabem valorar el que tenim.

Sentim molta gent queixant-se de l'atenció sanitària, de les llistes d'espera, de que amb els nostres diners es paguen els serveis a persones que no cotitzen i d'altres defectes comuns.

Però tot i això cal que valorem i agraïm les cobertures que tenim, ja que el nostre sistema sanitari és valorat com un dels millors del món.

Albert_stk ha dit...

El sistema sanitari nostre és un dels millors d'Europa, res a veure amb el del Bush.

defak ha dit...

Justament avui en parlàvem amb una amiga... Per mi la gràcia de Sicko és que es concentra, no en els milions de persones sense cap tipus d'assegurança pública o privada, sinó en el desamparament dels "afortunats" que en tenen una quan de veritat es posen malalts...

Veieu-la de seguida que pogueu.

msolde ha dit...

Sí que és un tema que em va faltar posar en l'entrada això dels pobres que es pensen que estan coberts i després l'asseguradora els diu que no entra el tractament per a la seua malaltia. Això és encara pitjor psicològicament que no tindre cap tipus de cobertura.