Gràcies a una entrada de Carme Rosanas en la que parlava d'un altre llibre de Sándor Márai aquest 'El último encuentro' va anar a parar cap al mes d'octubre passat a la meua 'Pila de Llibres per Llegir'. Així un parell de mesos després li va tocar el torn de ser llegida a aquesta novel·la que venia precedida de molta fama i d'una història de redescobriment editorial a Itàlia d'aquest autor hongarés, emigrant als Estats Units, i desconegut durant 40 anys, encara que abans d'anar-se'n del seu país natal era tota una promesa en el món literari hongarés.
Aquesta novel·la parla de la veritat i de la realitat, de l'amistat i del que no es pot perdonar, de rics i de pobres, d'amor i d'insatisfacció, i de moltes més coses que anirem descobrint al llarg de les seues pàgines. És una novel·la amb molts pocs personatges i on el protagonisme l'acapara pràcticament el personatge principal, Henrik, el vell general retirat que espera aquesta 'última trobada' amb el seu amic de la infància, Konrad, al que fa més de 40 anys que no veu, i el qual va eixir de la seua vida d'una manera abrupta.
Tota la primera part de la novel·la ens va preparant per a la trobada, com si de la preparació d'un combat de boxa es tractara, poc a poc, donant pistes i insinuant fets sense explicar res clarament, deixant així espais en blanc que el lector ha d'anar omplint. Quan al final arriba la trobada dels dos personatges pense que l'autor penja massa el protagonisme en el quasi-monòleg del protagonista principal, fent intervindre molt poc al personatge que té l'altra part de la veritat-realitat.
Un llibre de lectura agradable encara que l'últim terç se'm va fer un poc pesat de llegir. Si m'haig de guiar només per aquest llibre no posaria jo Sándor Márai entre els grans escriptors de la Literatura Universal, encara que tinguera un final molt literari.
Aquesta novel·la parla de la veritat i de la realitat, de l'amistat i del que no es pot perdonar, de rics i de pobres, d'amor i d'insatisfacció, i de moltes més coses que anirem descobrint al llarg de les seues pàgines. És una novel·la amb molts pocs personatges i on el protagonisme l'acapara pràcticament el personatge principal, Henrik, el vell general retirat que espera aquesta 'última trobada' amb el seu amic de la infància, Konrad, al que fa més de 40 anys que no veu, i el qual va eixir de la seua vida d'una manera abrupta.
Tota la primera part de la novel·la ens va preparant per a la trobada, com si de la preparació d'un combat de boxa es tractara, poc a poc, donant pistes i insinuant fets sense explicar res clarament, deixant així espais en blanc que el lector ha d'anar omplint. Quan al final arriba la trobada dels dos personatges pense que l'autor penja massa el protagonisme en el quasi-monòleg del protagonista principal, fent intervindre molt poc al personatge que té l'altra part de la veritat-realitat.
Un llibre de lectura agradable encara que l'últim terç se'm va fer un poc pesat de llegir. Si m'haig de guiar només per aquest llibre no posaria jo Sándor Márai entre els grans escriptors de la Literatura Universal, encara que tinguera un final molt literari.
2 comentaris:
Ostres! m'ha sorprès trobar-me aquí! Gràcies per posar la meva referència. M'alegro que t'hagi semblat interessant aqeust a novel·la encara que te n'hagis cansat una mica. Jo fa temps que la veig llegir i cre c que tens raó quan parles dels dos amics que es troben i el desequilibri entre el seu grau de protagonisme. L'altre punt de vista hagués pogut desenvolupar-se millor.
@Carme R
Sempre intente posar les raons que em mouen a llegir un llibre i en aquesta ocasió va ser la teua entrada, així que et vaig nomenar.
A seguir llegint.
Publica un comentari a l'entrada